JOCS TRADICIONALS, DANSES, CONTES I CANÇONS. Instruments tradicionals i joguines sonores de picar, rascar i bufar. - Des de 1981 -

dimarts, 30 de gener de 2018

ELS JOCS TRADICIONALS, COMPANYS DE VIDA. Miqui Giménez. Revista NABIUS Des-2017

La Revista NABIUS, una de les publicacions editades pel Consell Cultural de les Valls d'Àneu, incorpora en el seu darrer exemplar (núm 15. Des. 2017), un article sobre els Jocs Tradicionals, que vaig escriure atenent una solicitud del president del Consell, el Sr. Ferran Rella, a qui agraeixo la oportunitat que em va brindar.


Podeu consultar la revista clicant en aquest enllaç:

Podeu llegir l'article a continuació/Podeis leer el articulo a continuación/Vous pouvez lire l'article ci-dessous/You can read the article below:
Para su traducción podeis usar el aplicativo "Translate" en la parte superior derecha del blog.Gracias.  Pour votre traduction, vous pouvez utiliser l'application "Traduire" dans la partie supérieure droite du blog.  For your translation you can use the "Translate" application in the upper right part of the blog. Thanks.

ELS JOCS TRADICIONALS, COMPANYS DE VIDA.
Sempre he trobat interessant i apassionant aprendre i entendre qüestions referents al procés d’aprenentatge que realitza l’ésser humà, qui, sent l’espècie que neix (i mor) més desprotegida, aconsegueix desenvolupar-se físicament i mentalment fins a límits que encara avui ens sorprenen.
Gràcies a les capacitats cognitives, que permeten percebre informació a través dels sentits, processar-la i donar-li significat, anem estructurant el pensament, el llenguatge, la memòria... anem adquirint consciència de qui som i del que som.  Un procés en què també intervé el medi, però que des dels seus inicis té necessitat de la companyia protectora dels adults, amb els quals l’infant estableix i manté una estreta relació. Una presència imprescindible, intensa, propera, en què aquest rep informació a través de  la veu, la mirada, el gest... i es fomenten importants relacions afectives. És en aquests inicis quan ja prenen importància els primers jocs tradicionals. Els que tenen l’entonació i el fraseig propi d’una comunitat, els que s’han anat transmetent a través de generacions: cançons de bressol, jocs de falda, jocs de dits, jocs dansats... Jocs que permeten sentir-nos popers i tocar, palpar, acaronar, abraçar.
La presència de l’adult va minvant en el moment en què l’infant, pas a pas, va prenent consciència del seu propi jo, dels altres i del que l’envolta, i inicia així el camí cap a l’autonomia personal, un camí en el qual probablement se li facilitarà l’adquisició de coneixements, d’habilitats, de costums i de creences. De tota manera no tots els aprenentatges li seran donats a través dels adults o de la comunitat. N’hi haurà una part, molt important, que els haurà d’aconseguir ell mateix. Li caldrà viure experiències, tenir vivències que comportin satisfaccions i desenganys. Li caldran les pròpies sensacions.
I per tal que això passi, l’adult ha de continuar la seva tasca educativa, però alhora ha de permetre i facilitar que l’infant disposi d’espais on es donin situacions de relació amb semblants. L’entorn escolar i el de lleure poden permetre moments en els quals la presència de l’adult desaparegui, sols s’intueixi. Però l’espai principal sempre ha sigut el carrer.
I ha estat en el carrer on ha pres importància de nou  l’eina que permet obtenir un nombre valuós de sensacions: el joc.
El joc tradicional (i la joguina!). El joc que hem après perquè ens l’han explicat els amics i companys més grans, el que hem vist jugar, el que imita l’ofici i la partida dels adults, el joc que volem jugar en aquell moment de manera espontània i voluntària, sense que cap adult ens ho proposi, ni ens vigili, ni protegeixi. És el joc que fem durar l’estona que ens ve de gust (tot i que una bona llesca de pa amb oli pot tallar momentàniament qualsevol jugada), el joc que fem quan es fa fosc, que pren noves modalitats quan el temps canvia i ens fa desitjar les estacions.
Jugant es viu la sensació de trobar-se sol (que no vol dir solitud), on t’has d’espavilar! On sorgeix el pacte, l’astúcia, la decisió, la capacitat de manar i ser manat, d’escoltar, cedir, tastar, patir, gaudir, riure, plorar, resoldre, lluitar, entendre, conviure, de sentir-se volgut i estimat. On se sent bategar el cor i on es trenca l’equilibri i s’hi pot tornar. Perquè és el joc que es dona en el temps propi, el temps en què la vida et permet jugar i encara no et demana res a canvi. És el temps en què jugar vol dir: no morir (“casa”, “no s’hi valia”, “era de mentida”...). I com que aquestes condicions es donen en un espai de relació amb els nostres semblants, jugar és una font que ens ofereix nous recursos, fruit de la pròpia experiència,  d’aquells que ens poden ser útils per resoldre conflictes, que ens poden ensenyar a ser respectuosos amb els altres, a no defallir davant d’una frustració o adversitat (1), a no deixar-nos manipular i a tenir criteri davant les opinions. Tot plegat per, més endavant, “saber-te’n sortir” o saber trobar resposta serena  en aquells moments en què, ja adults,  la vida ens mostrarà un joc diferent.


Fins no fa massa anys, i encara ara en algunes poblacions, l’entorn social ha facilitat que es gaudís d’aquest espai de trobada i relació, però dissortadament, a les ciutats, actualment és complicat que els infants puguin disposar-ne i gaudir-ne plenament.
Els adults, sobretot en l’àmbit educatiu,  som conscients de la importància i el valor del joc. I puc afirmar que arreu es fa recerca i divulgació -publicacions, cursos de formació, propostes de joc ben diverses (2)-,  encaminades a mantenir i posar en valor el joc tradicional i mantenir viva la memòria lúdica. I aquesta ja és una tasca extraordinària. Però, si creiem  en la importància que té per al desenvolupament d’un infant l’estona de  joc amb altres nens, caldria dedicar i centrar els esforços a retrobar i tornar a oferir espais on es donin les condicions òptimes per tal que la trobada i el joc es puguin mostrar amb tota la seva riquesa i amplitud. Cal oferir a l’infant la possibilitat de sortir tot sol de casa i gaudir de bones estones lúdiques i de relació social. Ja es fa en moltes poblacions: recuperar territoris, espais de joc que els infants es puguin gestionar (solars buits que s’han adquirit o que s’han cedit fins que el propietari n’hagi de fer ús, carrers tancats a la circulació durant hores convingudes... ).
Però, per tenir totes aquestes habilitats, experiències i sensacions, cal haver jugat al carrer i haver gaudit del joc tradicional?  De ben segur que no deu ser l’únic camí, em podeu dir. Potser teniu raó, però permeteu-me compartir aquell valor afegit que m’ha semblat trobar en el fet d’haver pogut gaudir, durant la infantesa, del joc amb els amics.
Sense ser conscients del fet mentre juguem, qui hagi jugat i ho pensi en la distància sabrà que el joc li ha proporcionat records. No uns records qualssevol, sinó d’aquells apassionants, emocionants, enriquits, que ens  evoquen aquelles, nostres,  desitjades estones.
I afirmaria que, si quan som infants el temps és jugat, totes les sensacions, vivències i emocions es van acumulant endreçadament al pensament en forma de sentiments. I la memòria es relaciona amb els sentiments (3).
Jugar ens ha permès tenir bons records, alguns d’enyor, però tots de plenitud d’experiències viscudes. Records d’aquells que ens fan agradable la retrobada per sorpresa d’una vella amistat, la visió d’una fotografia, el tacte d’una joguina o el so d’una melodia. Records d’aquells temps en què, sense tenir l’adult a prop, ens sentíem protegits davant l’adversitat. Potser per això,  els darrers records que la sàvia natura esborra de la nostra memòria, quan som vells, són aquests. Just quan tornem a necessitar protecció.

Miqui Giménez. Setembre 2017.

(1) Mirem l’índex de depressions d’adolescents i la trista i fàcil solució de la recepta mèdica.
(2) Consulteu: http://www.miquigimenez.blogspot.com (Isil-jocs, Setmana de Jocs al Carrer, ...)
(3) Ratatouille (pel-lícula). Escena en què el crític de cuina es menja la sopa.